top of page

CINEMA SONOR

Durant els anys trenta la música va patir alguns canvis i va passar d'un acompanyament constant a una utilització més selectiva per remarcar certs moments de la pel·lícula. Una característica fonamental dels trenta és que va haver-hi una professionalització en la música del cinema amb Erich Korngold i Max Steiner com a màxims exponents.

KING KON.jpg

La música acostumava a posar-se tan sols en aquells trossos en els que quedava justificada per la presència d'un gramòfon, d'una orquestra o d'una ràdio (ja especificats en el guió).

Aquest tipus de música creada per il·lustrar una imatge cinematogràfica en la que existeix una font visible d'emissió de sons (un tocadiscos, una orquestra de ball, un clarinetista…) se la coneix amb el nom de Música diegètica. Per contra, no és gaire difícil preveure l'existència d'una música no diegètica, la composició de la qual no està subordinada a la presència d'alguna font sonora en la pantalla. En aquest segon tipus, doncs, el compositor té la llibertat d'escollir els instrumentistes que vulgui.

En un primer moment la música s'ajustava a l'acció d'una manera no gaire precisa. Tot i així, això va canviar l'any 1933 quan Max Steiner va donar una gran lliçó demostrant el que es podia arribar a fer amb una música original absolutament sincronitzada amb les imatges. La pel·lícula (la plasmació del mite de la bella i la bèstia) fou ni més ni menys que King Kong.

bottom of page